MÚSICA AL GÒTIC

Retrat dels músics de carrer

Buscant els sons de Barcelona

Espera un moment, guarda silenci. Ho escoltes? Es tracta de les guitarres, els violins i les veus d’uns 90 músics de carrer ubicats entre les parets del barri Gòtic de Barcelona. Segurament els has mirat però no és tan segur que els hagis vist.

Perquè quan es mira i es veu, se sent i s’escolta, hom s’adona de coses tan sorprenents com que racons d’aquest barri estan ocupats per persones amb nom i història. Gent com la Marina, una dona d’Ucraïna que va arribar a Barcelona sense saber  res espanyol ni tampoc com funcionava l’organització musical del barri i que, actualment, és una de les principals cantants d’òpera. Potser també  et sorprèn l’Enrico, un altre cantant que va arribar a estar entre les primeres veus del cor del Liceu. I fins i tot potser trobaries en Hasser,  un famós model marroquí de família benestant que, simplement, li apassiona cantar.

Ara bé, us preguem que pareu atenció a les històries que hem conegut per aquest article. Que us quedeu fins al final per esbrinar qui són en Miguel  “el del tango”, en Dimitri “el cantant d’òpera”, l’Anghel “el violinista” i el “guitarrista” Paolo.



Humans rere els intruments

Amb qui hem pogut parlar més estona ha estat amb en Miguel, un argentí de cap a peus, a qui la vida l’ha dut a omplir de tangos el districte de ciutat vella. Ens comenta que malgrat que semblin uns bohemis i toquin al carrer per amor a l’art, això que fan és una feina, bonica i peculiar, però una feina al cap i a la fi. Miguel, actual president de la Comissió Argentina de Barcelona, ens diu que porta 10 anys tocant a Barcelona i que ja és casa seva. No pensa marxar, a no ser que el facin fora. Quan li preguntem per alguna anècdota, n’explica unes quantes, però n’hi ha una que val la pena escriure-la.

Fins i tot, un dia tocant en un bar de París molt concorregut se’m va apropar un grup de russos i em van dir el següent: “Ara em vendràs els teus discos. A Barcelona no em vas convèncer, però ara definitivament sí”. També hi ha gent que ve sovint a Barcelona, cada dons anys o així, i se’n recorden de tu, d’haver-te comprat el disc. És molt satisfactori per un músic. Vol dir que la feina de gravar, de cantar i editar està ben feta, que agrada.

El respecte els hi agrada, perquè com diu Paolo aquí no estem massa acostumats a mostrar-lo. Paolo ens comenta que entre Londres, Milà i Barcelona, on s’ha sentit més maltractat és Barcelona. “Aquí la gent no t’escolta, et sent, i quasi sempre t’ignora. Allà a Anglaterra és diferent, et tenen respecte.” A Paolo no li agrada tampoc la pressió de les autoritats, que aquí tot és més restrictiu. També ens diu que malgrat la falta de respecte i la pressió autoritària, està enamorat de Barcelona.

I és que Barcelona ha de tenir alguna cosa especial perquè un rus com en Dimitri triés la capital catalana com el millor destí per buscar-se la vida. Dimitri va venir de Rússia sense saber ni entendre ni el català ni el castellà, i el que és més sorprenent sense saber cantar. “Al principi ningú em donava diners, perquè cantava molt malament, però amb els anys n’he après i em va força bé.” Nosaltres ens vam quedar a escoltar-lo durant 20 minuts. Va ser increïble.

Igual d’increïble que va ser la nostra trobada amb l’Anghel, a qui vam passar més estona escoltant que no pas parlant amb ell. És un home de poques paraules, ell s’expressa amb la música i ho fa de meravella. Ens va comentar que té 10 discos editats al seu nom i que hi ha un munt de gent que el reconeix i que l’elogien. Ens diu que per ell tocar al carrer no és denigrant sinó una feina més, una altra manera de guanyar-se la vida.


La part més silenciosa de la melodia

Si fins aquí la melodia us sonava bé, entrem a la part més feixuga. Al contrari del que pot semblar, arribar fins aquest petit racó del barri no és gens fàcil.

Per començar els músics han d’aprovar un examen. Es tracta d’una prova avaluada per un jurat imparcial que, entre totes les cançons que presenti el músic, (en total ha d’igualar-se a una durada de dues hores) decideix quines tocarà. A partir de la seva actuació,  determinen si el músic posseeix o no les capacitats mínimes per formar part de AMUCBCN (Associació dels Músics  del carrer i del Metro de Barcelona). Una vegada admesos, han de pagar una quota de 36€ anuals i se’ls hi fa entrega d’un carnet que garanteix la seva legalitat de cara la guàrdia urbana.

A continuació, cada mes es porta a terme un sorteig en el qual es destinen les zones aptes perquè toquin els músics. Zones que per cert, van disminuint. Normalment, en cada  espai  poden estar un màxim de dues hores a partir de les quals, els músics han d’abandonar  el lloc on s’havien establert  i dirigir-se cap a un altre. Fins al punt que hi ha músics que volten pels carrers de Barcelona tocant en diferents llocs durant 18 h al dia. Tot això queda reflectit en una exhaustiva normativa que reglamenta des de localitzacions fins a integrants passant per la tipologia de música i els decibels als quals han de tocar.


La batalla pel gòtic

A més d’aquests processos burocràtics a seguir, els músics es troben amb altres problemes.

Per una banda, tenim la guàrdia urbana entre la qual trobem personalitats conegudes com “El Freddy Crüguer”, “El Rodaldinyo” o “El Gordo” que s’han  fet famosos per adquirir un tipus de comportament molt restrictiu i abusiu respecte els músics.

A més a més, la venda de discos, la qual representa la font principal dels seus ingressos, es considera il·legal i els músics poden arribar a ser multats amb 200€ i se’ls hi pot requisar tot el material. Material que, recordem,  és la base del seu ofici. Només l’any passat, es van posar més de 500 multes a músics de carrer. És per això que actualment s’estan portant a terme una sèrie de canvis amb la nova alcaldessa per arribar a una normativa més flexible.

Per altra banda, el barri es converteix en l’escenari de múltiples formes d’espectacle per guanyar diners: joves ballant, músics estrangers, etc. Tots ells ignorants de la normativa dels músics de Barcelona. Això ocasiona conflictes entre ells: les músiques d’uns tapen la dels altres i l’espectacularitat  visual dels ballarins capten tota l’atenció lluny dels músics. De manera que, a mesura que parlem amb els nostres protagonistes i observem pas a pas els carrers, ens adonem que entre tota la gent que tracta de guanyar-se la vida sigui com sigui, s’estructuren una sèrie de relacions semblants a una petita família. Tots es coneixen,  alguns es respecten ( i fins tot uneixen arts com la dansa i la música), alguns s’odien, alguns s’eviten, però tots necessiten aquell petit espai urbà per exposar el seu talent.



Atura’t. Mira. Escolta.

“Jo era advocat a Argentina. Les dictadures militars però, mai em van deixar pràcticament exercir la meva professió. Em van expulsar per comunista i agitador, dues coses que no he sigut mai ni sóc (…) Per mi això és una feina seriosa, una font d’ingressos. No em considero un bohemi ni ho faig per hobby.”

Són algunes de les paraules d’en  Miguel. Hi ha treball, esforç, dedicació i cura darrere de les notes que, al caminar, sentim per aquests carrers. Carrers exigents i capritxosos, carrers que no són per tothom:

“El carrer requereix un estil de música específic, no pots tocar qualsevol cosa. Per exemple, Prince és un gran músic, però es moriria de gana al carrer.”

I no ho sabem. No podrem saber totes aquestes històries tan ben guardades per les cantonades del Gòtic que s’amaguen de nosaltres disfressades de notes. No podem explicar aquí més de 90 històries. Nosaltres t’hem explicat 4. Tu decideix si val la pena aturar-te, escoltar i mirar més enllà per tot allò que, ara, coneixes una mica més.



Si t’ha interessat el temà pots trobar més informació als següents enllaços

  • Pàgina d’informació i divulgació, aquí.
  • Article al diari ARA, aquí.
  • Artcile al diari Vilaweb, aquí.
  • Notícies relacionades de BTV, aquí.

Si vols llegir les entrevistes que hem realitzat en profunditat per a aquest projecte també et deixem els enllaços:

  • Entrevista a en Miguel, músic de carrer, aquí.
  • Entrevista a en Toni, tècnic de cultura, aquí.

Moltes gràcies a l’Anghel, a en Paolo, a en Dimitri, a en Miguel i a en Toni per ajudar-nos en aquest treball.

Realitzat per Eduard Cecília, Paula Espejo, Albert Nogueras i Anabel Romero.

Advertisements

L’alternativa al foc

Abans de començar, deixeu-me fer un petit preàmbul. Com que parlaré de l’alternativa jo us dono dues opcions. La primera és llegir l’article, que us robarà uns 6 minuts del vostre temps. La segona, saltar-vos l’article i anar al vídeo del final (Un slowmotion de la meva llar de foc amb una cançó molt maca de fons), que també us robarà els mateixos 6 minuts. Malgrat tot, jo us recomano que em dediqueu dotze minuts, sis per a llegir l’article i sis per a mirar el foc mentre reflexioneu en tots aquells casos de la vostra vida en què, enlloc de mirar cap a una altra banda, heu escollit l’alternativa.


El títol d’aquest bloc resulta, per gràcia o per desgràcia, extremadament visual i metafòric. Jo l’imagino com una noia que gira la cara a l’incendi mirant amb esperança cap al bosc encara verd, sense ser conscient que el foc, si no hi fas res, arriba tard o d’hora. Boja estaria la noia si es quedés allà plantada contemplant l’estètica del bosc, però doblement boja seria si s’encarés ella sola amb l’incendi. Quina alternativa té doncs? Unes quantes, però jo diria que la més assenyada seria córrer al poble a demanar ajuda.

Sóc vagament conscient de la majoria de problemes que creen drames, injustícies, vergonyes i desastres al nostre món, i m’agrada pensar que aquesta consciència m’allunya d’aquells que no la tenen i m’acosta a la solució. Però, per molt que sàpiga quants refugiats han mort ofegats mentre escric aquest text, estic tan a prop de la solució com ho estan els nostres benvolguts líders europeus. Existeixen però alternatives, que et permeten prendre partit en problemes globals, pel tema dels refugiats no sé quines són. En altres camps, en canvi, l’experiència m’ha ensenyat que quasi sempre pots triar entre el dogma i l’alternativa.

Fem-ho petit. Agafem per exemple les queixes recurrents que pots sentir al bar de la nostra estimada facultat. “Aquesta assignatura és una merda” “Per què cony no ens deixen utilitzar els platós?” “El professor fa el que vol” “Això no funciona”. I et queixes, t’acabes la birra, mires cap a una altra banda i te’n vas a casa tot cofoi perquè queixar-se sempre et puja l’autoestima. Però, queixar-se, serveix de ben poc. En el meu cas, vaig agafar l’alternativa d’entrar al món de l’organització estudiantil, la burocràcia universitària i la lluita i defensa dels nostres drets, sense oblidar mai el lleure. Les frases “L’assignatura de Castellà no funciona” “No es fan activitats a aquesta Facultat” o “Per què cony hem de fer classes a l’Aula Magna?” han desaparegut del bar de la facultat.

Ampliem-ho una mica més. Els rols de gènere que “la societat” ens inculca de petits. Dels sis als catorze anys vaig practicar balls de saló. Per què? Perquè un bon dia els hi vaig dir als meus pares vull ballar, i ells, beneïts siguin, no van posar el crit al cel quan el seu fill baró no va voler fer bàsquet o futbol, i no van dubtar a optar per l’alternativa al dogma, que en aquest cas s’endinsa en les més profundes desigualtats entre l’home i la dona. Vaig ser molt feliç ballant i al contrari del que podria passar, mai vaig tenir problemes pel fet de fer-ho. Avui en dia, a les nits al Clap, aprofito amb delit per mi i les meves parelles de ball les lliçons apreses resultants de la meva elecció disjuntiva.

Finalment, per ser una mica crític amb mi mateix, arriba el cas en què vaig optar per l’alternativa i passat un temps, em vaig retrobar amb l’opció dominant com si fos una vella amiga. Parlo de l’alcoholisme generalitzat al qual estem sotmesos. Després d’un període amarg d’introspecció personal vaig decidir ser abstemi. Per què hem de rebentar-nos el fetge cada dissabte? No puc gaudir de la vida sense una constant borratxera? L’abstinència va durar des del passat abril fins al passat setembre, deixant per a la memòria un dels millors estius de la meva vida. La meva renovada alcoholització va coincidir amb la meva entrada al món casteller. A vegades prefereixes la comoditat a l’alternativa.

Segurament podria posar més casos, i espero que vosaltres mentre contempleu el foc, en trobeu més de tres. Els problemes i els desastres són inevitables. Sempre sorgirà una guspira que iniciarà un incendi. Si en som conscients però, podem discernir entre les diferents opcions que tenim per trobar la solució. Si no ho som, girem el cap i ens esperem mirant el bosc a que les flames ens acariciïn els turmells. De tal manera que, quan mirem cap a una altra banda, no només ignorem la problemàtica, sinó que perdem el benefici de la decisió, perdem l’alternativa.