Anònims

Persones.

Milers.

Repartides.

No importa massa on.

Tenen el mateix de presents que d’anònimes.

Aquí i allà.

Si miro la història i l’entusiasme absolut i modern dels últims cent anys relacionat amb aquesta fal·lera pel capital, no se’m fa estrany veure persones amb tallavistes als ulls, a més dels jardins perquè no vegin el que fas privant-te a tu mateix de poder veure.

Tallavistes confeccionats en aquesta fàbrica de l’egoisme obligat que arriben fins al melic. No més enllà. Potser abans els Mr. Nobody ja hi eren (darrere els tallavistes rudimentaris i poc higiènics de l’antiguitat), potser tenien la seva representació, però potser no tenien la seva forma d’expressió. Tendim massa sovint a pensar que som diferents, que això és nou, que això és nostre. S’omplien tan sovint la boca amb paraules com:

Liberté, Égalité, Fraternité,

que els acabava caient la bava en sentit figurat, a més de literal. Pot semblar estrany i fins i tot fastigós, però a qui no està dins la fraternitat, la llibertat, la igualtat, a qui no cap dins la boca, és l’anònim a qui m’estic referint.

Competitivitat, Individualisme, Consumisme,

m’agraden més per referir-m’hi. Tots hem sigut ningú enmig d’una gran multitud d’ignorats carregats de bosses per pensar ser millors.

No he estat en moltes grans ciutats, però dubto que a París, Londres, Buenos Aires, Nova York, Ouagadougou, Tokio, Sidney, arribis a sentir companyia amb qui et passa pel costat. Tan curt, tan efímer, tan simple, tan ple de persones fora de la boca, que et resulta impossible atrevir-te a preguntar:

  • Perdona, qui ets?

De fet, segur que llegint aquesta pregunta, t’ha semblat agosarada, o ruda, o fins i tot fora de lloc. Entenc perquè t’ho ha semblat. A mi també m’ho ha semblat. Però m’agrada sentir-me filòsof per un moment (mediocre en la meva magnitud), i preguntar-me perquè t’ha fet sentir això i no veure-ho com la forma més recurrent per conèixer aquell amb qui comparteixes carrer. No ho sé, d’aquí lo de mediocre.

No m’atreveixo a dir si són felices les persones competitives, individuals i consumistes, que viuen dins aquestes grans ciutats.

Potser sí.

Potser els ho sembla, tenen feina, ingressos, un plat, un sostre, el colesterol baix, han triat un cotxe, una tele, una família. O potser, només, no ho són. Aquestes gotes que cauen de les boques plenes de les grans ciutats han omplert l’olla per cuinar-hi aquests antiherois, empàtics en tots els sentits amb qualsevol de nosaltres. Tots educats, tots polits. Ser un antiheroi no vol dir ser brut, ni ser mala persona, no.

Potser, només vol dir: viure en societat.



Manel Serrat Segovia, David Zambudio Ato, Jonatan Rodríguez Cavanilles i Clara Federico Batlle

“También tenemos corazón, los desafinados”

Ens resignem a tornar-nos cuirasses en la trena caduca de l’oblit. Ens fa tremolar la idea de sentir-nos part de tot això que ens envolta. Però sobretot, sobretot sobretot, ens fa pànic que tot això resulti ser tant desastrós com allò que ens imaginem i evitem perquè no ho volem creure.

I sí, mirem cap a una altra banda. Perquè és més fàcil, perquè seria anar massa enllà, perquè ens fa mandra nadar contra-corrent.

La gestió dels esdeveniments es torna quelcom que se t’escapa de les mans i no pots controlar. Com a cos i ment pensant et tornes tan sols una part d’un tot que t’envolta i no et deixa raonar, només seguir la marea com si s’esvaís la possibilitat de pensament íntim, i vens allò impropi, col·lectiu i llunyà.

No som capaços de llevar-nos al matí i no saber qui som, què tenim, on, com i amb qui vivim. No som capaços de perdre la noció del temps ni que sigui per pocs moments. No som capaços de deixar-nos anar i de perdre el control en el sentit més ampli de l’expressió, ens aferrem a aquesta racionalitat de coixins còmodes que ens va tan bé perquè el dubte ens fa pànic, perquè el fora de camp ens torna vulnerables i perquè és només aleshores, quan sortim del platònic cau, que tot trontolla.

Deixo aquesta cançó. No sé si lliga massa amb l’escrit que he fet, ni tan sols sé si lliga amb el títol del bloc. El que si que sé és que penso que descriu amb una senzillesa i delicadesa admirables el món on vivim, i ho descriu tot des del punt de vista que li ha tocat, “en el trozo de hoguera que a mí me tocó”. Que és el que en realitat fem tots sense voler-ho saber, explicar el que sabem i ens passa des del nostre diminut punt de vista.

LA HOGUERA DE LOS CONTINENTES

En esta hoguera baila el sol de Tiahuanaco,

Entre ayahuasca y tabaco cantan y colorean su piel los guerreros

Esta hoguera que es ciprés sangrante de arte,

Arde entre un mar de favelas y cárceles,

Haciendo de los infiernos el cielo

Y en el trozo de hoguera que a mí me tocó,

bailan las calles de Cuba

Con un trombón y una tuba que lloran sonidos de revolución

Y en el trozo de hoguera que a mí me tocó,

hay libros de Alejandría

Y el fuego en sus poesías desprende el olor del viejo luchador

En esta hoguera baila Senegal

Lleva bailando mil y una noches Bagdad

Mueve el cuerpo quien es feliz solo siendo

En esta hoguera alzan la voz las mujeres de Gaza y su honor,

A la orilla del fuego veo todo el mundo que quiero veo

Y en el trozo de hoguera que a mí me tocó

Mueve su vientre Estambul

Entre notas de un viejo laúd

Despiertan serpientes que el tiempo durmió

Y en el trozo de hoguera que a mí me tocó,

hay libros de Alejandría

Y el fuego en sus poesías desprende el olor del viejo luchador

Cantamos para levantar la marea a contracorriente

Volviendo a juntar África América, y que suene la voz del esclavo

Preferimos bailar en la hoguera de los continentes

Gritando “también tenemos corazón los desafinados”.

La Raíz, “Entre Poetas y Presos”. 2016