Anònims

Persones.

Milers.

Repartides.

No importa massa on.

Tenen el mateix de presents que d’anònimes.

Aquí i allà.

Si miro la història i l’entusiasme absolut i modern dels últims cent anys relacionat amb aquesta fal·lera pel capital, no se’m fa estrany veure persones amb tallavistes als ulls, a més dels jardins perquè no vegin el que fas privant-te a tu mateix de poder veure.

Tallavistes confeccionats en aquesta fàbrica de l’egoisme obligat que arriben fins al melic. No més enllà. Potser abans els Mr. Nobody ja hi eren (darrere els tallavistes rudimentaris i poc higiènics de l’antiguitat), potser tenien la seva representació, però potser no tenien la seva forma d’expressió. Tendim massa sovint a pensar que som diferents, que això és nou, que això és nostre. S’omplien tan sovint la boca amb paraules com:

Liberté, Égalité, Fraternité,

que els acabava caient la bava en sentit figurat, a més de literal. Pot semblar estrany i fins i tot fastigós, però a qui no està dins la fraternitat, la llibertat, la igualtat, a qui no cap dins la boca, és l’anònim a qui m’estic referint.

Competitivitat, Individualisme, Consumisme,

m’agraden més per referir-m’hi. Tots hem sigut ningú enmig d’una gran multitud d’ignorats carregats de bosses per pensar ser millors.

No he estat en moltes grans ciutats, però dubto que a París, Londres, Buenos Aires, Nova York, Ouagadougou, Tokio, Sidney, arribis a sentir companyia amb qui et passa pel costat. Tan curt, tan efímer, tan simple, tan ple de persones fora de la boca, que et resulta impossible atrevir-te a preguntar:

  • Perdona, qui ets?

De fet, segur que llegint aquesta pregunta, t’ha semblat agosarada, o ruda, o fins i tot fora de lloc. Entenc perquè t’ho ha semblat. A mi també m’ho ha semblat. Però m’agrada sentir-me filòsof per un moment (mediocre en la meva magnitud), i preguntar-me perquè t’ha fet sentir això i no veure-ho com la forma més recurrent per conèixer aquell amb qui comparteixes carrer. No ho sé, d’aquí lo de mediocre.

No m’atreveixo a dir si són felices les persones competitives, individuals i consumistes, que viuen dins aquestes grans ciutats.

Potser sí.

Potser els ho sembla, tenen feina, ingressos, un plat, un sostre, el colesterol baix, han triat un cotxe, una tele, una família. O potser, només, no ho són. Aquestes gotes que cauen de les boques plenes de les grans ciutats han omplert l’olla per cuinar-hi aquests antiherois, empàtics en tots els sentits amb qualsevol de nosaltres. Tots educats, tots polits. Ser un antiheroi no vol dir ser brut, ni ser mala persona, no.

Potser, només vol dir: viure en societat.



Manel Serrat Segovia, David Zambudio Ato, Jonatan Rodríguez Cavanilles i Clara Federico Batlle

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s