MÚSICA AL GÒTIC

Retrat dels músics de carrer

Buscant els sons de Barcelona

Espera un moment, guarda silenci. Ho escoltes? Es tracta de les guitarres, els violins i les veus d’uns 90 músics de carrer ubicats entre les parets del barri Gòtic de Barcelona. Segurament els has mirat però no és tan segur que els hagis vist.

Perquè quan es mira i es veu, se sent i s’escolta, hom s’adona de coses tan sorprenents com que racons d’aquest barri estan ocupats per persones amb nom i història. Gent com la Marina, una dona d’Ucraïna que va arribar a Barcelona sense saber  res espanyol ni tampoc com funcionava l’organització musical del barri i que, actualment, és una de les principals cantants d’òpera. Potser també  et sorprèn l’Enrico, un altre cantant que va arribar a estar entre les primeres veus del cor del Liceu. I fins i tot potser trobaries en Hasser,  un famós model marroquí de família benestant que, simplement, li apassiona cantar.

Ara bé, us preguem que pareu atenció a les històries que hem conegut per aquest article. Que us quedeu fins al final per esbrinar qui són en Miguel  “el del tango”, en Dimitri “el cantant d’òpera”, l’Anghel “el violinista” i el “guitarrista” Paolo.



Humans rere els intruments

Amb qui hem pogut parlar més estona ha estat amb en Miguel, un argentí de cap a peus, a qui la vida l’ha dut a omplir de tangos el districte de ciutat vella. Ens comenta que malgrat que semblin uns bohemis i toquin al carrer per amor a l’art, això que fan és una feina, bonica i peculiar, però una feina al cap i a la fi. Miguel, actual president de la Comissió Argentina de Barcelona, ens diu que porta 10 anys tocant a Barcelona i que ja és casa seva. No pensa marxar, a no ser que el facin fora. Quan li preguntem per alguna anècdota, n’explica unes quantes, però n’hi ha una que val la pena escriure-la.

Fins i tot, un dia tocant en un bar de París molt concorregut se’m va apropar un grup de russos i em van dir el següent: “Ara em vendràs els teus discos. A Barcelona no em vas convèncer, però ara definitivament sí”. També hi ha gent que ve sovint a Barcelona, cada dons anys o així, i se’n recorden de tu, d’haver-te comprat el disc. És molt satisfactori per un músic. Vol dir que la feina de gravar, de cantar i editar està ben feta, que agrada.

El respecte els hi agrada, perquè com diu Paolo aquí no estem massa acostumats a mostrar-lo. Paolo ens comenta que entre Londres, Milà i Barcelona, on s’ha sentit més maltractat és Barcelona. “Aquí la gent no t’escolta, et sent, i quasi sempre t’ignora. Allà a Anglaterra és diferent, et tenen respecte.” A Paolo no li agrada tampoc la pressió de les autoritats, que aquí tot és més restrictiu. També ens diu que malgrat la falta de respecte i la pressió autoritària, està enamorat de Barcelona.

I és que Barcelona ha de tenir alguna cosa especial perquè un rus com en Dimitri triés la capital catalana com el millor destí per buscar-se la vida. Dimitri va venir de Rússia sense saber ni entendre ni el català ni el castellà, i el que és més sorprenent sense saber cantar. “Al principi ningú em donava diners, perquè cantava molt malament, però amb els anys n’he après i em va força bé.” Nosaltres ens vam quedar a escoltar-lo durant 20 minuts. Va ser increïble.

Igual d’increïble que va ser la nostra trobada amb l’Anghel, a qui vam passar més estona escoltant que no pas parlant amb ell. És un home de poques paraules, ell s’expressa amb la música i ho fa de meravella. Ens va comentar que té 10 discos editats al seu nom i que hi ha un munt de gent que el reconeix i que l’elogien. Ens diu que per ell tocar al carrer no és denigrant sinó una feina més, una altra manera de guanyar-se la vida.


La part més silenciosa de la melodia

Si fins aquí la melodia us sonava bé, entrem a la part més feixuga. Al contrari del que pot semblar, arribar fins aquest petit racó del barri no és gens fàcil.

Per començar els músics han d’aprovar un examen. Es tracta d’una prova avaluada per un jurat imparcial que, entre totes les cançons que presenti el músic, (en total ha d’igualar-se a una durada de dues hores) decideix quines tocarà. A partir de la seva actuació,  determinen si el músic posseeix o no les capacitats mínimes per formar part de AMUCBCN (Associació dels Músics  del carrer i del Metro de Barcelona). Una vegada admesos, han de pagar una quota de 36€ anuals i se’ls hi fa entrega d’un carnet que garanteix la seva legalitat de cara la guàrdia urbana.

A continuació, cada mes es porta a terme un sorteig en el qual es destinen les zones aptes perquè toquin els músics. Zones que per cert, van disminuint. Normalment, en cada  espai  poden estar un màxim de dues hores a partir de les quals, els músics han d’abandonar  el lloc on s’havien establert  i dirigir-se cap a un altre. Fins al punt que hi ha músics que volten pels carrers de Barcelona tocant en diferents llocs durant 18 h al dia. Tot això queda reflectit en una exhaustiva normativa que reglamenta des de localitzacions fins a integrants passant per la tipologia de música i els decibels als quals han de tocar.


La batalla pel gòtic

A més d’aquests processos burocràtics a seguir, els músics es troben amb altres problemes.

Per una banda, tenim la guàrdia urbana entre la qual trobem personalitats conegudes com “El Freddy Crüguer”, “El Rodaldinyo” o “El Gordo” que s’han  fet famosos per adquirir un tipus de comportament molt restrictiu i abusiu respecte els músics.

A més a més, la venda de discos, la qual representa la font principal dels seus ingressos, es considera il·legal i els músics poden arribar a ser multats amb 200€ i se’ls hi pot requisar tot el material. Material que, recordem,  és la base del seu ofici. Només l’any passat, es van posar més de 500 multes a músics de carrer. És per això que actualment s’estan portant a terme una sèrie de canvis amb la nova alcaldessa per arribar a una normativa més flexible.

Per altra banda, el barri es converteix en l’escenari de múltiples formes d’espectacle per guanyar diners: joves ballant, músics estrangers, etc. Tots ells ignorants de la normativa dels músics de Barcelona. Això ocasiona conflictes entre ells: les músiques d’uns tapen la dels altres i l’espectacularitat  visual dels ballarins capten tota l’atenció lluny dels músics. De manera que, a mesura que parlem amb els nostres protagonistes i observem pas a pas els carrers, ens adonem que entre tota la gent que tracta de guanyar-se la vida sigui com sigui, s’estructuren una sèrie de relacions semblants a una petita família. Tots es coneixen,  alguns es respecten ( i fins tot uneixen arts com la dansa i la música), alguns s’odien, alguns s’eviten, però tots necessiten aquell petit espai urbà per exposar el seu talent.



Atura’t. Mira. Escolta.

“Jo era advocat a Argentina. Les dictadures militars però, mai em van deixar pràcticament exercir la meva professió. Em van expulsar per comunista i agitador, dues coses que no he sigut mai ni sóc (…) Per mi això és una feina seriosa, una font d’ingressos. No em considero un bohemi ni ho faig per hobby.”

Són algunes de les paraules d’en  Miguel. Hi ha treball, esforç, dedicació i cura darrere de les notes que, al caminar, sentim per aquests carrers. Carrers exigents i capritxosos, carrers que no són per tothom:

“El carrer requereix un estil de música específic, no pots tocar qualsevol cosa. Per exemple, Prince és un gran músic, però es moriria de gana al carrer.”

I no ho sabem. No podrem saber totes aquestes històries tan ben guardades per les cantonades del Gòtic que s’amaguen de nosaltres disfressades de notes. No podem explicar aquí més de 90 històries. Nosaltres t’hem explicat 4. Tu decideix si val la pena aturar-te, escoltar i mirar més enllà per tot allò que, ara, coneixes una mica més.



Si t’ha interessat el temà pots trobar més informació als següents enllaços

  • Pàgina d’informació i divulgació, aquí.
  • Article al diari ARA, aquí.
  • Artcile al diari Vilaweb, aquí.
  • Notícies relacionades de BTV, aquí.

Si vols llegir les entrevistes que hem realitzat en profunditat per a aquest projecte també et deixem els enllaços:

  • Entrevista a en Miguel, músic de carrer, aquí.
  • Entrevista a en Toni, tècnic de cultura, aquí.

Moltes gràcies a l’Anghel, a en Paolo, a en Dimitri, a en Miguel i a en Toni per ajudar-nos en aquest treball.

Realitzat per Eduard Cecília, Paula Espejo, Albert Nogueras i Anabel Romero.

L’art d’ofendre

El llenguatge és quelcom que utilitzem diàriament en la nostra vida quotidiana; som éssers socials. No obstant això, som conscients de com l’utilitzem?

Les paraules tenen un gran poder, ja que amb elles es poden provocar reaccions emocionals en altres persones. Si bé cada expressió presenta el seu significat denotatiu (el concepte real al qual es refereixen), també sustenten un significat connotatiu (de caràcter subjectiu, en què s’associa la paraula amb altres significats).

Aquestes relacions, però, a vegades resulten tenir connotacions negatives.

En moltes ocasions, fem ús de certes paraules per expressar qualitats dolentes o per ofendre una altra persona, però en realitat els mots en si no tenen aquesta connotació negativa. Som les persones les que, amb el temps, hem associat la paraula en qüestió a un insult o, pel contrari, a un elogi. Per exemple, per què diem “mongol” a una persona que és ximple, si la paraula és el gentilici d’un individu nascut a Mongòlia? És que els mongols són tots ximples? És clar que no. I per què diem “gay” o “nenaza” a un noi que és més emocional o té comportaments més efeminats? És que ser gay és anormal, o tots els homes heterosexuals han de ser durs i forts? És clar que no.

Relacionat amb l’últim exemple, no és un descobriment que el llenguatge reforça la desigualtat de gènere.

Tant sigui per la no utilització del plural femení en la identificació de col·lectius (“professors”, en comptes de “professors i professores”) com en la formació d’insults i adjectius negatius. És habitual, doncs, utilitzar paraules com “conyàs” per designar esdeveniments avorrits i desagradables i, en canvi, quan se’ns presenta alguna cosa gratificant o agradable, la qualifiquem de “collonuda”.

El tema que estem tractant en aquest article no és cap novetat; és cert que s’han fet mil i un escrits criticant la utilització del llenguatge com a eina d’estructuració social. Tot i així, nosaltres ens voldríem centrar en el moment en què una persona rep un insult de les característiques esmentades en els paràgrafs anteriors.

Imagineu-vos que en una discussió tensa amb algú, us diuen “gay” o “lesbiana” per ferir-vos.

És evident que la persona que ha llençat l’atac li ha atorgat unes connotacions negatives (conscientment o inconscientment) a aquestes paraules. Però des del punt de vista de “l’insultat” podrien passar dues coses: per una banda, podria ser que realment fossis gay o lesbiana, per tant, això que t’estan dient és una realitat per a tu i no t’ho prendries com un insult (seria “l’insultant” qui identificaria aquesta paraula com quelcom negatiu, no “l’insultat”); per altra banda, podria ser que fossis heterosexual però, com que tu no t’identifiques, el fet d’utilitzar “gay” com un insult, ferir els teus sentiments seria en va.

És una cosa que la majoria de vegades fem inconscientment, perquè són paraules que fa molt temps que utilitzem amb aquestes connotacions.

És esforç de tots parar-se a pensar en aquests significats que han adquirit alguns mots, i veure que realment són paraules tan normals com “pastanaga” o “encenedor”.  

Després de realitzar aquesta petita reflexió, ens hem preguntat que passaria si atorguéssim connotacions negatives a paraules com “mechero”, “hijo de empresaria” o “zanahoria”. Com serien les discussions?  Semblarien absurdes?

–  Alex Barat, Judit Llauradó, Anna Salcedo i Mike Pérez.

No deberíamos llamar feminismo al feminismo

“Ha sido un error llamar feminismo al feminismo, porque se ha contrapuesto al machismo por parte de muchos que pretendían atacar esos movimientos”. Un internauta exponía este argumento (de difícil comprensión) en la sección de comentarios de un artículo que desmentía el prejuicio de que el feminismo es antónimo de machismo. La articulista quería esclarecer que el feminismo es una ideología que defiende la igualdad de derechos entre hombres y mujeres.

Este usuario proponía que la solución para que la sociedad dejara de malinterpretar el concepto era cambiando el término de feminismo. Es un error culpar al término en sí, cuando el fallo se halla en la desinformación que existe acerca del movimiento.

Feminismo no es igual a hembrismo

El feminismo no es hembrismo. No. Es fácil. El feminismo es, tal cual lo cita la RAE: “La ideología que defiende que las mujeres deben tener los mismos derechos que los hombres.” Mismos derechos que los hombres. MISMOS, no más. En cambio, el hembrismo, se define como la posición contraria al machismo. Es la discriminación y subvaloración de los hombres por parte de las mujeres. En definitiva,  una degeneración del feminismo.

Por tanto, cualquier feminista radical, como algunos llaman a aquellas mujeres que anteponen el sexo femenino, es en realidad hembrista. Y no deberíamos incluir el hembrismo dentro del feminismo, pues no comparten su ideología.

Hoy en día “luchan” por tener las axilas peludas como Chewbacca

Como esta aclaración, encontramos a puñados en las redes. Se publican afirmaciones que tildan a las feministas de mujeres con urgente necesidad de depilación o de amargadas con complejo de inferioridad (y falta de pene, como opina algún internauta). E incluso cuestionan su sexualidad, pues se presupone que el feminismo es un movimiento de “lesbianas radicales que odian a los hombres”. Hay que entender que el feminismo promueve una ideología de igualdad de derechos, y es lo que debería definir a una persona como feminista.

En la lucha del feminismo ellos también cuentan

 El alto grado de prejuicios acerca de este movimiento ha provocado la incomodidad del término feminismo. Actualmente, han surgido campañas que intentan romper estos estereotipos acerca de las feministas. La actriz y Embajadora de buena voluntad de la ONU, Emma Watson,  inició la campaña “He for she” para promover la participación masculina en esta lucha que, de forma también prejuiciosa, se ha adjudicado solamente a la mujer. El pasado 2014 dio un contundente discurso sobre estos prejuicios.

Feminismo es un término que de por sí hace referencia y énfasis en mujer

Parece que el gran debate acerca del feminismo se centra en su propia etimología, planteándose sustituirlo por el concepto igualitarismo. El feminismo es un movimiento que ha luchado siempre por la igualdad, partiendo de condiciones adversas para las mujeres.

¿Tan grave es que un movimiento que intenta favorecer la emancipación de las mujeres, haga un énfasis etimológico en la mujer?

Haitam Rateb, Ariadna Pons y Marta Serna

Anònims

Persones.

Milers.

Repartides.

No importa massa on.

Tenen el mateix de presents que d’anònimes.

Aquí i allà.

Si miro la història i l’entusiasme absolut i modern dels últims cent anys relacionat amb aquesta fal·lera pel capital, no se’m fa estrany veure persones amb tallavistes als ulls, a més dels jardins perquè no vegin el que fas privant-te a tu mateix de poder veure.

Tallavistes confeccionats en aquesta fàbrica de l’egoisme obligat que arriben fins al melic. No més enllà. Potser abans els Mr. Nobody ja hi eren (darrere els tallavistes rudimentaris i poc higiènics de l’antiguitat), potser tenien la seva representació, però potser no tenien la seva forma d’expressió. Tendim massa sovint a pensar que som diferents, que això és nou, que això és nostre. S’omplien tan sovint la boca amb paraules com:

Liberté, Égalité, Fraternité,

que els acabava caient la bava en sentit figurat, a més de literal. Pot semblar estrany i fins i tot fastigós, però a qui no està dins la fraternitat, la llibertat, la igualtat, a qui no cap dins la boca, és l’anònim a qui m’estic referint.

Competitivitat, Individualisme, Consumisme,

m’agraden més per referir-m’hi. Tots hem sigut ningú enmig d’una gran multitud d’ignorats carregats de bosses per pensar ser millors.

No he estat en moltes grans ciutats, però dubto que a París, Londres, Buenos Aires, Nova York, Ouagadougou, Tokio, Sidney, arribis a sentir companyia amb qui et passa pel costat. Tan curt, tan efímer, tan simple, tan ple de persones fora de la boca, que et resulta impossible atrevir-te a preguntar:

  • Perdona, qui ets?

De fet, segur que llegint aquesta pregunta, t’ha semblat agosarada, o ruda, o fins i tot fora de lloc. Entenc perquè t’ho ha semblat. A mi també m’ho ha semblat. Però m’agrada sentir-me filòsof per un moment (mediocre en la meva magnitud), i preguntar-me perquè t’ha fet sentir això i no veure-ho com la forma més recurrent per conèixer aquell amb qui comparteixes carrer. No ho sé, d’aquí lo de mediocre.

No m’atreveixo a dir si són felices les persones competitives, individuals i consumistes, que viuen dins aquestes grans ciutats.

Potser sí.

Potser els ho sembla, tenen feina, ingressos, un plat, un sostre, el colesterol baix, han triat un cotxe, una tele, una família. O potser, només, no ho són. Aquestes gotes que cauen de les boques plenes de les grans ciutats han omplert l’olla per cuinar-hi aquests antiherois, empàtics en tots els sentits amb qualsevol de nosaltres. Tots educats, tots polits. Ser un antiheroi no vol dir ser brut, ni ser mala persona, no.

Potser, només vol dir: viure en societat.



Manel Serrat Segovia, David Zambudio Ato, Jonatan Rodríguez Cavanilles i Clara Federico Batlle

Confidencias de un día con Juan

“Te prometo que volveremos a vernos Juan”

Lo prometido es deuda. Dos semanas más tarde, Juan vuelve a estar en compañía, después de ese primer agradable encuentro en el bar del Casal de Sarriá , pero esta vez Helena no va sola; cuatro amigas la acompañan en la aventura.

Y en efecto, es una total aventura que deseamos compartir con vosotros, a los que ya tuvisteis el placer de conocer a Juan la Primera Vez , y a todos los que todavía tenéis la oportunidad de descubrirlo. 

Junto con cuatro amigas más, -las que redactamos estas líneas-, Helena ha organizado una tarde repleta de actividades que en su momento descubrió que Juan disfrutaba haciendo, cuando podía.

No nos gustaría que esto pareciese un simple resumen de una tarde con una persona sin techo, pues este no es para nada nuestro objetivo. Lo que pretendemos es hurgar en nuestros pensamientos e impresiones más sinceras, e intentar así dar con una realidad oculta y tímida de nuestros juicios hacia el indigente, hacia la pobreza y hacia la diferencia de mundos en general.  

ANTES DE JUAN 

Estamos entre excitadas e inquietas. ¿Se acordará de que habíamos quedado el lunes por la tarde? “Quizás, al vivir en la calle, no controla los horarios como lo hacemos nosotros.” Sí…Es lo que parece y es lamentable; hablábamos de él como si se tratase de un ermitaño.

Nos dirigimos hacia su hogar,  entre los bambúes, parece que está durmiendo y tenemos miedo a despertarlo y justo cuando decidimos marcharnos nos damos cuenta de que Juan está despierto. Decidimos marcharnos al bar y así poder pensar en qué hacer. ¿Vamos todas? ¿Vamos dos? ¿Va una?  Finalmente, decidimos que lo mejor es que vaya Helena, ya que es la única que le conoce personalmente.

El resto de las chicas nos quedamos en el bar. Mientras esperamos, nos cuestionamos algo tan estúpido como cómo debemos saludar a Juan. “¿Le damos dos besos?¿La mano?¿Nos limitamos a asentir con la cabeza?” Nos damos cuenta de lo inconcebible que sería hacerse estas mismas preguntas si no se tratase de una persona sin techo. Incluso antes de conocerle, no paramos de cuestionarlo absolutamente todo. Tenemos un pensamiento preconcebido acerca de Juan que nos dice que nos puede pasar algo malo. Que nos robe, que se nos insinúe, incluso que nos quiera tocar. Y es chocante, sí, pero pensamos esto y estas líneas reivindican sinceridad.

Finalmente, Helena aparece con él. Se ve que se había pasado toda la mañana esperándonos. “Pobre…” Pensamos.  Se sienta en la mesa y nos saluda. Saca su tabaco y empieza a liarse un cigarro.

“No os he presentado”, dice Helena. “Juan, estas son Patricia y Araceli”

Les da la mano cordialmente. Al final nos hemos dado la mano. Fin de la incógnita.

CON JUAN 

Durante la comida, a la cual está más que invitado, Juan nos cuenta diversas cosas de su pasado. Su infancia en Albacete, una dislexia que le condujo a  dejar sus estudios cuando todavía era muy jóven…Le escuchamos con atención, mientras él va sirviéndose vino de una botella que ha pedido y que nosotras rezamos por que no sea demasiado bueno.

Cuando nos traen el plato Juan no tarda ni cinco segundos en ofrecernos una cucharada de sus habas. Helena le dice que no, que no le gustan. Patricia responde lo mismo. Solamente Araceli acepta probar un bocado, mientras las dos otras la miramos fijamente pensando: “que cojones tiene…”. Es penoso y somos conscientes. Como si un hombre sin techo y sin dentadura fuese sinónimo de enfermedad e intoxicación. Poco a poco nos damos cuenta de lo difícil que es desvincularse de la conciencia ya formada que tenemos, de todos los estigmas y los estereotipos que viven retraídos dentro de nosotras.

Le hablamos con cuidado porque da miedo y vergüenza ofender. Es evidente que no sabemos hablar con un mendigo porque, creemos, forma parte de un colectivo con el que la gente con techo interacciona -demasiado- poco.  Una vez más, tenemos prejuicios que nos dicen que si le ofendemos responderá de manera violenta o muy inesperada. Sin embargo, vamos observando que de violento tiene poco. Por eso cada vez nos permitimos estar más relajadas. El contacto físico se vuelve un poco más natural, aunque nunca deja de ser insólito. El ambiente se destensa (por nuestra parte, porque por la suya no parece haber estado tensa en ningún momento). A medida que pasa la tarde, vamos ganando confianza; tocamos la guitarra, dibujamos e incluso bailamos Sorry de Justin Bieber. Las conversaciones son un poco más sinceras que al principio, pero aún así sería cobarde no admitir que vamos todas con pies de plomo.

Unknown.jpeg

Foto Realizada por Araceli Jiménez

Y de repente aparece una mujer. De entrada, sólo sabemos que se conocen mutuamente. No conocemos su nombre ni su relación con Juan pero el encuentro parece haber sido fortuito. Cuando él la ve, grita su nombre y le dice que se acerque. Ella al principio se muestra reacia, pero acaba viniendo y se sienta en el césped del parque, junto a nosotros. Va vestida de calle, informal, y se ha traído un tupper con comida. Lo primero que nos preguntamos interiormente es: “¿Vivirá también en la calle?”. A primera vista no lo parece. Es cierto que está muy delgada, pero nos dice que es a causa de una enfermedad. Por lo demás, tiene buen aspecto, quizás sea una mujer humilde, pero no parece vivir en la calle. En todo caso, cuando le preguntamos de qué conoce a Juan (en un momento en el que él no está presente), es cuando ocurre una cosa muy interesante. Notamos que quiere decirnos algo, quiere dejar algo claro pero no sabe cómo. Se conocen del barrio, explica, y se encuentran de vez en cuando. “Somos amigos, ya sabes, no se puede…Juan vive en otro mundo…Nos llevamos muy bien ¿entiendes lo que quiero decir?”. Claro que entendemos lo que quiere decir. Asentimos con una sonrisa. Cuando la mujer decide marcharse, Juan le reclama un beso. Ella vacila dos segundos pero él insiste. Da la impresión de que no se atreve a darle un beso delante nuestro, pero al final se lo da. Y se va.

Si a nosotras nos cuesta interaccionar con Juan, nos damos cuenta, en ese momento, de lo difícil que puede llegar a ser para ella aceptar que no solamente es amiga de Juan, una persona que según ella vive en un mundo paralelo. Y de repente nos convertimos en las personas más empáticas del mundo. Sabemos -salvando las distancias- lo que se siente al relacionarse con alguien tan diferente a nosotros. Es necesario destacar que somos perfectamente conscientes de que la diferencia no conlleva la desaprobación. Sabemos que el techo no es ninguna frontera que separa el bien del mal, que el hecho de no tener dentadura no te convierte en una persona más o menos digna. Pero aún así, ninguna de nosotras, ni siquiera la mujer que conocimos, fue capaz de desligarse de los prejuicios tan arraigados que nos contamina el pensamiento.

DESPUÉS DE JUAN

El día no se acaba aquí, pero todo lo que sigue son más y más momentos en los que agachamos la cabeza y, entre avergonzadas y disgustadas, seguimos asimilando que vivimos en una sociedad donde impera una consciencia colectiva de selección natural, el débil o el pobre lo son por naturaleza. Y obviamos muchas veces las condiciones sociales, culturales y económicas. Escuchar y hablar con Juan nos ha hecho percibir la formación de cánones y parámetros que utilizamos para clasificar a la gente. Si te alejas de este canon, no eres “normal”. Todo lo desconocido se transforma, por antonomasia, en alguien o algo peligroso.

Su cama, dónde nos invitó a tumbarnos como el más hospitalario de los hombres, fue un muy bonito lugar de reflexión e introspección. Nos dimos cuenta de que estamos siempre influenciados,  – incluso inconscientemente -, por una ideología dominante que nos convierte en creadores de estereotipos corrompidos. Dicho de otra manera, parece que esta sociedad nos condene a juzgar al que es diferente.

Tenemos otra deuda pendiente con Juan. La próxima vez, porque seguro que la hay, deberá saber que nos ha hecho ver y entender la realidad con un poquito más de sinceridad.

Captura de pantalla de una 5/1/2016 Las 20.56.59.png

Foto Realizada por Helena Palau

 Para saber más sobre Juan:

Araceli Jiménez

Lluna Falgàs

Patricia Huguet

Helena Palau

 

 

 

 

 

 

 

Los refugiados sirios: pasado, presente y ¿futuro?

Imagina tener que huir de tu hogar por culpa de la violencia, no tener adónde ir y ser invisible para la mayoría de la gente.

Son muchos los escenarios en los que se pueden dar estas situaciones, pero hoy en día existe una que necesita una llamada de atención especial: la realidad de los refugiados.

Millones de personas refugiadas se ven obligadas a emigrar a Europa, huyendo de las guerras y la pobreza que pueblan sus países. Pero ¿por qué?

606x340_312145

Refugiados llegando en lanchas a la isla de Lesbos, Grecia. Foto: www.euronews.com

Continue reading

Hablemos de transexualidad, sin tapujos, sin tabúes. Hablemos de transexualidad con naturalidad, con alegría, con amor. No miremos hacia otro lado, demos la cara y, sobre todo, demos voz a aquellos a los que día a día se intenta acallar.

los-nic3b1os-ante-el-fenomeno-de-la-transexualidad-300x276
Fuente: http://www.observatoriobioetica.org

 

Constantemente se anuncian en los diarios  y noticias de todo el mundo miles de casos de bullying  y discriminación a personas que simplemente no son lo que la sociedad cree que deberían ser. Y es que, ¿por qué negarlo? Nos creemos que somos y pertenecemos al primer mundo pero en realidad nos comportamos como si estuviéramos en la cola del mundo. ¿Quién eres tú, sí, tú, para decirme como tengo que ser y como me tengo que sentir? ¿Y si tú te mirases al espejo y no te reconocieses? ¿Entonces qué?

“Yo no quiero nunca, nunca, dejar de emocionarme por las conquista de la libertad. Hoy, nos sentimos emocionados al poder ser ante los demás aquello que sentimos que somos.”

Hoy desde aquí, queremos ser el altavoz de todas aquellas personas que tienen que pasar por un proceso de cambio de sexo para hallar la felicidad y ser quien realmente son. Personas, como tú y como yo.

Una construcción social

Des de que nacemos y mientras crecemos la sociedad nos impone un rol de género que, en teoría, se corresponde al sexo con el que hemos nacido. Se nos educan para ser azules o rosas, para imitar unos parámetros de comportamiento cogidas con papel de fumar que van de cómo debemos vestirnos a son qué juguetes podemos jugar.

Niños:

  • Coches
  • Muñecos de acción
  • Pelota
  • Espadas


Niñas:

  • Casitas de muñecas
  • Cocinitas
  • Disfraces de princesas
  • Maquillaje

Qué pasa con la niña que quiere jugar con coches? O el niño que se viste con faldas? Dejemos que cada uno sea libre de escoger el género con el que quiere vivir. Si una chica se siente un chico quienes somos nosotros para decidir que eso es “anormal”? Seamos dueños de nuestras vidas y no de las de los demás.

La transexualidad existe, sí, debemos aceptarla o al menos hacer que las personas que lo son no se sientan juzagadas u orpimidas. No son bichos raros a los que hay que mirar con lástima, ni sufren traumas a raíz de su decisión. Son personas, orgullosas de poder ser quienes son y cómodas con su cuerpo. Un ejemplo es Alex, de 18 años,  cuya labor como Youtuber ayuda a dibujar la transexualidad como algo normal y positivo explicando todo el proceso de su transformación. Os dejamos el link a su entrevista AQUÍ.

Mi género, mi decisión

360º de realitat

Quan se’ns presenta una realitat tenim dues opcions: mirar directament o mirar cap a l’altra banda. Des de sempre ens han ensenyat que mirar cap a l’altra banda és quelcom negatiu. En realitat, cap de les dues opcions és bona o dolenta en sí, sinó que comporta que el nostre món queda afectat irremeiablement per aquesta decisió.

MIRAR A L’ALTRA BANDA

Mirar a l’altra banda comporta un distanciament de la realitat aparentIMG_3911. Significa enfocar la teva atenció a un punt diferent. Hi hauria dues raons principals per mirar a l’altra banda. Una d’elles seria per descobrir un món i unes situacions que normalment no coneixeríem. L’altra per evadir-nos de la realitat que es presenta i per assegurar-nos que res ni ningú la desestabilitzarà. Però per què prenem aquesta decisió? És per la por a allò desconegut? És per pròpia voluntat? És per la societat que ens envolta? 

Tal com afirma Berger en el seu llibre Invitació a la Sociologia  “Siguin les que siguin les nostres possibilitats i llibertats, mai no les assolirem mentre donem per descomptat que no hi ha altre món que el de ja m’està bé … La societat ens brinda unes coves calentones i relativament còmodes, dins les quals ens podem arrupir amb els nostres semblants, tot tocant els timbals per tal de no sentir udolar les hienes en plena nit. L’èxtasi consisteix a sortir fora de la cova, tot sol, nit endins.”

MIRAR DIRECTAMENT

Mirar directament assegura un lligam directe amb la realitat que se’ns presenta des d’un principi. A priori podríem pensar que aquesta és l’opció correcta. Però d’aquesta manera, estaríem assumint qIMG_3910ue la realitat no comporta alternatives ni reinterpretacions. Tot i això, aquesta no és plana ni lineal, sinó que es presenta en diverses formes. Mirar directament no ens assegura conèixer la realitat sinó conèixer una realitat. Potencialment podríem perdre una part tan gran d’aquesta que la concepció que en tindríem seria absolutament errònia.

ACCIÓ

És bo que, independentment de l’actitud que s’adopti, un mateix s’adoni que “l’altra banda” també existeix. Un cop en som conscients és quan podem començar a identificar l’origen i els perquès d’aquesta decisió. És probable que a aquesta s’hi hagi arribat després d’un procés reflexiu i deliberat, que esdevé una decisió conscient. Tot i això, molt probablement, la decisió sigui fruit d’un procés inconscient que formi part de la rutina de cadascú.

A continuació presentem un suport audiovisual que representa de manera no explícita l’actitud i la situació de mirar a l’altra banda. És un vídeo interactiu on el subjecte ha d’adoptar la realitat que es presenta i actuar com vegi convenient.

El vídeo s’ha de visualitzar amb Google Chrome.

Captura de pantalla 2016-04-28 a les 12.30.13

Després de veure el vídeo, si vols completar l’experiència de 360º,  fes clic  AQUÍ .

Per aquells que estiguin interessats, deixem l’enllaç a l’article que ens ha inspirat a fer aquest projecte audiovisual.


By: Núria Auberni, Sara Pardo, Pau Ros, Maria Rovira

La necessitat de mirar a l’altra banda

IMG_7045

Pantà de Sau, Vilanova de Sau

Per què la gent tendeix a viatjar o passar un cap de setmana al poble de més amunt o més avall durant les vacances? és gairebé necessari passar com a mínim un cap de setmana fora, és el que avui dia en diuen desconnectar. Desconnectar d’un lloc i connectar amb un altre. Però amb quin objectiu?

Qui més i qui menys, tota persona, necessita oxigenar-se. Aquí no es fa tant referència a qui llegeix, juga a videojocs, toca algún instrument o fa esport per evdir-se uns instants del seu entorn sinó a canviar d’entorn per un dies i així oblidar, transformar, concebre nous pensaments .Sembla ser que el fet de conèixer o tornar a un altre lloc, una altra gent, una altra manera de fer i viure no aporta tan sols varietat i riquesa socio-cultural sumades a la satisfacció que això comporta, sinó que ofereix un contrapunt en la manera d’afrontar i veure les coses. Pot ser que sigui perquè som conscients de la fugacitat d’aquests instants o per el factor “novetat” tant atreïent per tothom. Aquest incentiu  de brevetat + novetat , la freqüència limitada de l’experiència fora de l’habitual esdevenen la combinació perfecta per fer néixer el desig de viure noves experiències, distreure’s dels problemes, mirar cap a una altra banda. Al capdevall hi ha mil maneres de fugir dels problemes i evadir-se de la realitat que t’acompanya dia a dia. La necessitat de viatjar és l’oportunitat de veure coses noves i tractar-les en directe i de primera mà. Viatjar és mirar cap a una altra banda amb la garantia de tenir un plus d’experiència per poder continuar més tempsi millor.

Ho deia Konstantin Kavafis: “Cuando emprendas tu viaje hacia Ítaca debes rogar que el viaje sea largo, lleno de peripecias, lleno de experiencias”.